Procesiones (Santo Entierro en Tarragona, Cristo del Gran poder, y La Macarena, en Sevilla, Pascua de 2019)

 Procesión del Santo Entierro, Tarragona, Viernes Santo, Abril de 2019

 

 Procesiones del Cristo del Gran Poder, y de La Macarena, en Sevilla, durante la noche del jueves al viernes santos, Abril de 2019

 Filmaciones libres de derechos.


Las procesiones pascuales de Sevilla y de Tarragona no podrían ser más distintas.
Las procesiones, en Sevilla, de estilo andaluz, incluyen uno o dos pasos, precedidos y sucedidos por miles de nazarenos (3100 en la procesión de la Macarena) cubiertos por capirotes y largas túnicas -algunos van descalzos-, portando altos cirios encendidos o cruces de madera. Las procesiones de la madrugada del jueves al viernes santos pueden duran doce horas, de la una de la madrugada a la una del mediodía. Suelen tardar unas dos horas en desfilar por cada lugar. La mayoría de las procesiones son silenciosas -silencio roto tan solo por una saeta lejana. Todos los asistentes, niños, jóvenes y ancianos, imponen el silencio. El paso, de gran tamaño, a menudo barroco, está cubierto por un palio. Las figuras se rodean de flores y de lámparas con velas encendidas. De los incensarios emanan nubes perfumadas con canela u otras especias -cada procesión posee su particular mezcla. Cada cofradía sale de un templo, recorre unas calles asignadas por el casco antiguo de Sevilla, pero todas las procesiones confluyen ante la catedral donde constituyen una única procesión que dura la noche entera y la mañana del día siguiente cuando los pasos retornan a sus iglesias.

La procesión del Santo Entierro, de Tarragona -menos conocida que las de Sevilla, pero tanto o más sobrecogedora-, por el contrario, consiste en un único desfile con pasos que representan las estaciones de la cruz, desde el prendimiento hasta el entierro. Las figuras y los nazarenos desfilan por todo el casco antiguo, a través de empinadas callejuelas por donde apenas pasan, en medio de un ensordecedor repique de tambores que se interrumpen de tanto en tanto, bruscamente, provocando un silencio que cala en los huesos. La procesión, iniciada en el siglo XVI, incluye un paso, del Santo Entierro, tallado originariamente en el siglo XVIII -quemado durante la Guerra Civil y sustituido en 1942-, que pertenece al Gremio de Mareantes, el gremio aún activo más antiguo de Europa, que se remonta a principios del siglo XIV.
Los pasos, de estilo castellano-leonés, carecen de palio, aunque las tallas de madera policromada, con vestidos de tela de seda bordada -más austeras que en Sevilla donde dominan los brocados de oro y plata- también se rodean de flores y velas, si bien el incienso no envuelve el paso.

El paso del Santo Entierro se expondrá en el pabellón catalán en la Bienal de Arte de Venecia entre los meses de mayo a noviembre, como una obra que más devoción suscita -como si de seres sobrenaturales personados, y no figuras inertes, se tratara.

Agradecimientos al presidente de la Agrupación de Asociaciones de Pasos de Semana Santa de Tarragona, D. Francesc Seritjol, por todas las explicaciones sobre la procesión y las facilidades concedidas para el préstamo del paso, así como por la autorización de seguir libremente la procesión en la cabeza de la misma al final del empinado recorrido.

VERMONDO RESTA (1555-1625): ENTRE TROYA Y SEVILLA

Fotos: Tocho, abril de 2019


Metamorfosear una alta muralla defensiva árabe en un paseo cubierto por entre figuras de ensueño (un paseo entre grutescos manieristas) -un gesto ética y estéticamente significativo-, difuminar los límites entre la cultura y la naturaleza -entre los sillares tallados para la construcción, y las rocas arrancadas de una cantera, entre los muros de una fortaleza y las paredes rocosas de un acantilado, entre fustes y capiteles perfectamente tallados, e hitos levantados superponiendo riscos-, evocar la arquitectura originaria de la mítica Troya, de la que Roma fue la digna sucesora, tal fue la obra de uno de los mejores arquitectos manieristas italianos, instalados en Sevilla, en sus trabajos de dignificación de los Reales Alcázares de Sevilla, en su origen un recinto palaciego y militar omeya, ceñido por una muralla que se confundida con la de la ciudad, convertido en un palacio medieval cristiano tras la caída de Sevilla.
Vermondo Resta, oriundo de Milán, es hoy un arquitecto apenas citado en la historia de la arquitectura, pero su inventiva es digna de la de Julio Romano en el Palacio del Té en Mantua, sobre todo en el Alcázar sevillano, en el que supo conjugar piedras brutas, piedras talladas y naturaleza, componiendo un insólito jardín de las delicias, jugando, en el más noble y distendido sentido del verbo, con elementos naturales, clásicos y árabes. 

FRANÇOIS COUPERIN (1668-1733): LEÇONS DE TÉNÈBRES (LECCIONES DE TINIEBLAS, 1714 )

Las lamentaciones del profeta Jeremías sobre la destrucción de Jerusalén por el ejército de Babilonia, del libro de Jeremías (Antiguo Testamento), constituyen el texto del oratorio, que se cantaba cuando el miércoles de ceniza (mañana).

Junto con Rameau, Couperin es el mejor compositor y clavicembalista barroco francés.

Notre-Dame de Paris

Guillaume Apollinaire: Zone

“Entourée de flammes ferventes Notre-Dame m’a regardé à Chartres
Le sang de votre Sacré Cœur m’a inondé à Montmartre
Je suis malade d’ouïr les paroles bienheureuses
L’amour dont je souffre est une maladie honteuse
Et l’image qui te possède te fait survivre dans l’insomnie et dans l’angoisse”

“Notre-Dame est bien vieille : on la verra peut-être
Enterrer cependant Paris qu’elle a vu naître ;
Mais, dans quelque mille ans, le Temps fera broncher
Comme un loup fait un bœuf, cette carcasse lourde,
Tordra ses nerfs de fer, et puis d’une dent sourde
Rongera tristement ses vieux os de rocher !

Bien des hommes, de tous les pays de la terre
Viendront, pour contempler cette ruine austère,
Rêveurs, et relisant le livre de Victor :
— Alors ils croiront voir la vieille basilique,
Toute ainsi qu’elle était, puissante et magnifique,
Se lever devant eux comme l’ombre d’un mort !”

Gérard de Nerval: Notre-Dame de Paris

In memorial, quizá 

STEPHEN DEAN (1968): PULSE (2001)

PULSE excerpts from Stephen Dean on Vimeo.

La llegada de la primavera da lugar a una celebración en la India -y donde existen comunidades hindúes, como en Barcelona-, llamada Holi, durante la cual los participantes se echan pigmentos líquidos encima.
Pulse es un célebre video del artista franco-norteamericano Stephen Dean, presentado en una Bienal de Arte del museo Whitney, de Nueva york, que quizá sea útil recordar.

SHANNON BOOL (1972), LE CORBUSIER Y EL PLAN OBUS

Dibujos de Le Corbusier, años 20 y 30. los dos últimos representan mujeres argelinas

Mientras proyectaba las desmesuradas construcciones -bloques de centenares de metros de largo y una altura de rascacielos, convertidos en muros continuos entre el mar y la costa- y autopistas -que formarían el Plan Obus- para convertir a la ciudad de Argel en una "moderna" capital colonial, borrando cualquier atisbo de formas tradicionales, barriendo el pasado, el arquiteco suizo Le Corbusier, fascinado por mujeres argelinas, dibujaba y pintaba otro tipo de "bombas", opulentas odaliscas desnudas -llevando velo-, com en los más húmedos sueños orientalistas, en los que se recreaba un pasado imaginado.

La artista canadiense Shannon Bool ha recreado, a través de "collages" fotográficos -que superponen dibujos y planos del proyecto del plan Obus, y de proyectos de diversas villas, como redes, trampas o grilletes, sobre fotografías de postales de desnudos femeninos árabes-, y de alfombras, el contraste entre la húmeda fijación del arquitecto por las curvilíneas odaliscas con sus secas y rectas propuestas desarraigadas.

Shannon Bool expone hoy en el Centro Cultural Canadiense de París

ESTEVE PLANTADA (1979): PERDER LA CABEZA (ENTREVISTA SOBRE LA EXPOSICIÓN DEL PABELLÓN CATALÁN EN LA BIENAL DE ARTE DE VENECIA, 2019)

"Les estàtues no són éssers inerts, produeixen passió en un o altre sentit"

LITERATURA.  VENÈCIA, 12/04/2019

EP: Quin és l'origen de "Perdre el cap (Ídols)"?

PA: En realitat, el projecte respon a una classe que acostumo a donar a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, com a part d'un tema que vaig començar a treballar als 90, en el moment en què publico Imagen de lo invisible (1990, finalista del premi Anagrama d'assaig). La part central del llibre està dedicada a la defensa de la imatge, al tema de la iconoclàstia, que a l'Estat espanyol ningú no s'ha preocupat de tractar gaire. En realitat, el pavelló és aquest llibre, que ja té uns 30 anys, amb tot l'afegit d'allò que explico a la classe.

EP: A tot això se li deuria afegir l'impacte de veure, in situ, la devastació que va patir Palmira a mans dels combatents d'Estat Islàmic.

PA: La proposta parteix de diverses experiències, no només d'aquesta. Evidentment, té molt de pes tot el que ha ocorregut a Palmira, on vaig ser per darrera vegada el novembre de 2010, després de començar a fer expedicions anuals a Síria des del 2007. A banda d'aquests viatges, em va cridar molt l'atenció veure l'estàtua decapitada de Saddam Hussein en un viatge a Iraq l'any 2009.

EP: Què li va passar?

PA: El cap estava separat del cos, me'l van oferir i no vaig ser capaç de tocar-lo, em va fer molta impressió. També em va impactar molt tot el que ha passat a Mosul, amb el jaciment just al costat de la ciutat. Des del 2012, la missió que era a Síria ara és allà i una part de l'equip que del pavelló que hi haurà a Venècia som d'aquella missió, que excavava un palau assiri. 

EP: Tots aquests fets configuren el marc on es mou "Perdre el cap (Ídols)"

PA: Últimament, hi hagut els fets de Palmira i Mosul. Abans, tot el que havia passat a l'Afganistan. Hi ha la imatge que això és propi de cultures extremistes i de fanàtics religiosos. Però aquí, a casa nostra, a Europa i als Estats Units també destrueixen escultures. Sense anar més lluny, l'altre dia van cremar una escultura de Macron. O aquí, que vam destruir l'estàtua de Franco durant l'exposició al Born, tan comentada.

EP: No ens diferenciem gaire dels "bàrbars", pel que es veu.

PA: A tot el món civilitzat passen fets d'aquesta naturalesa, i en ple segle XXI, són fets molt semblants als que passen als països "bàrbars", o molt semblants als dels períodes de final de l'antiguitat, quan el cristianisme destruïa imatges clàssiques.

EP: Tan poc hem avançat, des de llavors?

PA: Amb l'exposició vull mostrar que aquest fenomen, que ha passat al llarg de la història i que encara passa a països suposadament extremismes, en realitat passa a tot arreu. I que és una mostra del poder que tenen les imatges: et mouen a decapitar-les, a treure-li els ulls o cobrir-les de flors i d'espelmes. Objectivament, però, les estàtues no són més que pedres o blocs de bronze o ferro. És material conformat, i punt.

EP: Objectes inerts, en principi.

PA: Sí, objectes que, en la majoria dels casos, passen totalment inadvertits, tot i ser efígies o conjunts escultòrics que són a l'espai públic i que, en bona lògica, haurien de ser vistes per molta gent. Es miren, però criden poc l'atenció. Sabem que l'obra mestra de Verrocchio està situada en una plaça pública a Venècia? Es passa per davant i gairebé ningú la mira!

EP: Obres mestres que passen completament desapercebudes. Amb tot, sí que n'hi ha algunes que criden, i molt, l'atenció.

PA: I passa pels motius que sigui, per com es representa o pel què representen. Això vol dir que tenen un poder. Que hi hagi gent que les destrueixi o les cobreixi de flors demostren que l'estàtua té un poder. A Arco (Madrid), fa dos anys, hi havia una obra de Franco que ningú no va destruir. En canvi, l'obra de Viladomat, al del Born, sí, va ser motiu constant de polèmica i d'accions per danyar-la. No és pel personatge, en aquest cas. És per com es representa. I si parlem de la forma, de la manera com es representa, ja estem parlant d'una peculiar manera de percebre la realitat.

EP: O, per exemple, que no sigui el mateix veure una persona a peu o a cavall.

PA: És cert que el tema –però no només el tema– i la manera com se'ns presenta determinen la nostra reacció davant les imatges. Per tant, les estàtues no són éssers inerts. Són entitats que et motiven, que produeixen una passió en un sentit o en un altre. Hi ha gent que cada setmana fa cua per petonejar la Moreneta. És evident que la Verge de Montserrat no és només un objecte, hi ha alguna cosa més.

EP: Vostè també ha viscut aquesta experiència, amb l'estàtua de Saddam Hussein.

PA: No vaig poder-ne agafar el cap! I això em fa pensar que aquestes reaccions extremes són normals. És totalment justificable que passin. D'altra banda, si considerem que les obres són entitats amb vida, també hi ha un moment en què han de néixer i en què han de morir.

EP: Tot això es veurà al Pavelló català a Venècia?

PA: El que pretén el Pavelló és parlar d'una cosa que passa a Catalunya, que no és diferent del que passa a d'altres parts del món –i que tampoc no és gaire diferent del què ha passat i passarà– i que denota l'estrany poder d'unes imatges que objectivament tenen un interès delimitat. En el fons, el que exposarem són unes obres que estèticament o artística son limitades, i que, per tant, haurien de passar completament desapercebudes.

EP: I que, no obstant, tenen un poder tan gran que hi ha gent que pot passar moltes hores per destruir-les.

PA: És un poder que va més enllà d'allò que són en realitat. Volem, simplement, parlar d'aquest fenomen.

EP: Com ho materialitzaran perquè el concepte arribi a la gent?

PA: A través de documentació sobre les peces: es documenten algunes de les etapes i vides d'aquestes estàtues. I, finalment, com que el pavelló ha de ser amb obra de nova realització, també hi ha una publicació –un llibre d'artista del qual en farem un centenar d'exemplars– on hi veurem interpretacions o lectures d'aquests fets, realitzades per sis artistes de primer nivell. Entre ells Francesc Torres o Perejaume.

EP: El projecte també inclou una performance de l'actor Marcel Borràs.

PA: Serà un passa-carrers al voltant del pavelló que inclourà, a més, un objecte situat a dins mateix del pavelló, una màquina expenedora d'objectes per honorar o destruir estàtues. També hi haurà un migmetratge d'Albert García-Alzórriz, gravat en part al magatzem del centre de manteniment que l'Ajuntament de Barcelona té a la Via Favència. El pavelló és com haver agafat el magatzem i traspassar-lo a Venècia.

EP: Deu ser molt estrany, passejar-se per aquest magatzem.

PA: Sí, és com una galeria dels horrors. És molt allargat, amb dues naus. Allà hi ha el Monument als Caiguts de Josep Clarà, rodejat d'estàtues decapitades, de cérvols.

EP: Està content de com quedarà plasmada la seva idea a Venècia?

PA: Sí, molt. Només em faltaria una mica més de pressupost per poder posar dues peces més [riu]. Al final, hi desplaçarem el Pas de Setmana Santa del Sant Enterrament del gremi dels Marejants de Tarragona –que anirà directament de la processó a Venècia–, el Monument a Lluís Companys del Passeig de Sant Joan –que traurem de la via pública per portar-lo al pavelló–, el Record d'un malson de Joan Brossa i el Monument als Caiguts de Genaro Iglesias. Hem fet un treball documental molt exhaustiu i en diferents arxius.

EP: Imagino que el muntatge i l'exposició de les peces al Pavelló serà una part fonamental del projecte.

PA: El propi muntatge del arquitecte Tiziano Schürch és una lectura del tema que aborda: la façana del pavelló és recoberta i, de lluny, semblarà que hagi desaparegut l'edifici. I les peces estaran al costat de les caixes amb què han vingut, amb una zona de documentació molt semblant al que seria una biblioteca. És molt poc espectacular.

EP: Una aposta per la contenció, però amb un discurs contundent.

PA: El que s'intenta és que sigui de perfil baix i que la gent pugui llegir la documentació, mirar els vídeos i tenir una visita relaxada. Tan relaxada com pot ser durant els mesos de juliol i agost a Venècia i en un pavelló no climatitzat.

Article d'Esteve Plantada. @eplantada

Entrevista a Tocho

https://www.llull.cat/catala/actualitat/actualitat_noticies_detall.cfm?id=36762&url=les-estatues-no-son-essers-inerts-produeixen-passio-en-o-altre-sentit.html

Producción: Institut Ramón Llull
Dirección: Tocho
Documentación: Dolors Magallón y Tocho
Diseño montaje expositivo y fachada: Tiziano Schürch
Diseño gráfico: pfp disseny (Quim Pintó y Montse Fabregat)
Edición: Tenov (Llorenç Bonet y Joana Teixidor)
Textos: David Bestué, Lúa Coderch Lola Lasurt, Daniela Ortiz, Perejaume, Frances Torres, Tocho
"Performance" y máquina: Marcel Borrás (dirección), Marta Aguilar (actriz), Anabel Labrador
Videoinstalación: Albert García Alzórriz, Gabriel Ventura (guión)
Videos: Kerman Arranz, Joan Borrell, Albert García Alzórriz, Tocho
Coordinación construcción y transporte montaje: Favio Monza
Coordinación general: Olga Díaz y Eva Soria
Promoción: Yolanda Jiménez

Prestadores: Agrupació de Setmana Santa de Tarragona (Gremi dels Maretjants), Ajuntament de Balaguer, Ajuntament de Barcelona, Ajuntament de Sant Adriá de Besòs, Arxiu Municipal de Barcelona, Arxiu Municipal de Tossa de Mar, Arxiu del Port de Tarragona, El País, El Periódico de Cataluña, La Vanguardia, Museu d´Història de la Ciutat de Barcelona. Museu de la Història de l´Immigració a Catalunya (Sant Adriá del Besòs), Museo de la Noguera (Balaguer), Ma. Carmen Planas, Julia Schulz, y coleccionistas anónimos