SHANNON BOOL (1972), LE CORBUSIER Y EL PLAN OBUS

Dibujos de Le Corbusier, años 20 y 30. los dos últimos representan mujeres argelinas

Mientras proyectaba las desmesuradas construcciones -bloques de centenares de metros de largo y una altura de rascacielos, convertidos en muros continuos entre el mar y la costa- y autopistas -que formarían el Plan Obus- para convertir a la ciudad de Argel en una "moderna" capital colonial, borrando cualquier atisbo de formas tradicionales, barriendo el pasado, el arquiteco suizo Le Corbusier, fascinado por mujeres argelinas, dibujaba y pintaba otro tipo de "bombas", opulentas odaliscas desnudas -llevando velo-, com en los más húmedos sueños orientalistas, en los que se recreaba un pasado imaginado.

La artista canadiense Shannon Bool ha recreado, a través de "collages" fotográficos -que superponen dibujos y planos del proyecto del plan Obus, y de proyectos de diversas villas, como redes, trampas o grilletes, sobre fotografías de postales de desnudos femeninos árabes-, y de alfombras, el contraste entre la húmeda fijación del arquitecto por las curvilíneas odaliscas con sus secas y rectas propuestas desarraigadas.

Shannon Bool expone hoy en el Centro Cultural Canadiense de París

ESTEVE PLANTADA (1979): PERDER LA CABEZA (ENTREVISTA SOBRE LA EXPOSICIÓN DEL PABELLÓN CATALÁN EN LA BIENAL DE ARTE DE VENECIA, 2019)

"Les estàtues no són éssers inerts, produeixen passió en un o altre sentit"

LITERATURA.  VENÈCIA, 12/04/2019

EP: Quin és l'origen de "Perdre el cap (Ídols)"?

PA: En realitat, el projecte respon a una classe que acostumo a donar a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, com a part d'un tema que vaig començar a treballar als 90, en el moment en què publico Imagen de lo invisible (1990, finalista del premi Anagrama d'assaig). La part central del llibre està dedicada a la defensa de la imatge, al tema de la iconoclàstia, que a l'Estat espanyol ningú no s'ha preocupat de tractar gaire. En realitat, el pavelló és aquest llibre, que ja té uns 30 anys, amb tot l'afegit d'allò que explico a la classe.

EP: A tot això se li deuria afegir l'impacte de veure, in situ, la devastació que va patir Palmira a mans dels combatents d'Estat Islàmic.

PA: La proposta parteix de diverses experiències, no només d'aquesta. Evidentment, té molt de pes tot el que ha ocorregut a Palmira, on vaig ser per darrera vegada el novembre de 2010, després de començar a fer expedicions anuals a Síria des del 2007. A banda d'aquests viatges, em va cridar molt l'atenció veure l'estàtua decapitada de Saddam Hussein en un viatge a Iraq l'any 2009.

EP: Què li va passar?

PA: El cap estava separat del cos, me'l van oferir i no vaig ser capaç de tocar-lo, em va fer molta impressió. També em va impactar molt tot el que ha passat a Mosul, amb el jaciment just al costat de la ciutat. Des del 2012, la missió que era a Síria ara és allà i una part de l'equip que del pavelló que hi haurà a Venècia som d'aquella missió, que excavava un palau assiri. 

EP: Tots aquests fets configuren el marc on es mou "Perdre el cap (Ídols)"

PA: Últimament, hi hagut els fets de Palmira i Mosul. Abans, tot el que havia passat a l'Afganistan. Hi ha la imatge que això és propi de cultures extremistes i de fanàtics religiosos. Però aquí, a casa nostra, a Europa i als Estats Units també destrueixen escultures. Sense anar més lluny, l'altre dia van cremar una escultura de Macron. O aquí, que vam destruir l'estàtua de Franco durant l'exposició al Born, tan comentada.

EP: No ens diferenciem gaire dels "bàrbars", pel que es veu.

PA: A tot el món civilitzat passen fets d'aquesta naturalesa, i en ple segle XXI, són fets molt semblants als que passen als països "bàrbars", o molt semblants als dels períodes de final de l'antiguitat, quan el cristianisme destruïa imatges clàssiques.

EP: Tan poc hem avançat, des de llavors?

PA: Amb l'exposició vull mostrar que aquest fenomen, que ha passat al llarg de la història i que encara passa a països suposadament extremismes, en realitat passa a tot arreu. I que és una mostra del poder que tenen les imatges: et mouen a decapitar-les, a treure-li els ulls o cobrir-les de flors i d'espelmes. Objectivament, però, les estàtues no són més que pedres o blocs de bronze o ferro. És material conformat, i punt.

EP: Objectes inerts, en principi.

PA: Sí, objectes que, en la majoria dels casos, passen totalment inadvertits, tot i ser efígies o conjunts escultòrics que són a l'espai públic i que, en bona lògica, haurien de ser vistes per molta gent. Es miren, però criden poc l'atenció. Sabem que l'obra mestra de Verrocchio està situada en una plaça pública a Venècia? Es passa per davant i gairebé ningú la mira!

EP: Obres mestres que passen completament desapercebudes. Amb tot, sí que n'hi ha algunes que criden, i molt, l'atenció.

PA: I passa pels motius que sigui, per com es representa o pel què representen. Això vol dir que tenen un poder. Que hi hagi gent que les destrueixi o les cobreixi de flors demostren que l'estàtua té un poder. A Arco (Madrid), fa dos anys, hi havia una obra de Franco que ningú no va destruir. En canvi, l'obra de Viladomat, al del Born, sí, va ser motiu constant de polèmica i d'accions per danyar-la. No és pel personatge, en aquest cas. És per com es representa. I si parlem de la forma, de la manera com es representa, ja estem parlant d'una peculiar manera de percebre la realitat.

EP: O, per exemple, que no sigui el mateix veure una persona a peu o a cavall.

PA: És cert que el tema –però no només el tema– i la manera com se'ns presenta determinen la nostra reacció davant les imatges. Per tant, les estàtues no són éssers inerts. Són entitats que et motiven, que produeixen una passió en un sentit o en un altre. Hi ha gent que cada setmana fa cua per petonejar la Moreneta. És evident que la Verge de Montserrat no és només un objecte, hi ha alguna cosa més.

EP: Vostè també ha viscut aquesta experiència, amb l'estàtua de Saddam Hussein.

PA: No vaig poder-ne agafar el cap! I això em fa pensar que aquestes reaccions extremes són normals. És totalment justificable que passin. D'altra banda, si considerem que les obres són entitats amb vida, també hi ha un moment en què han de néixer i en què han de morir.

EP: Tot això es veurà al Pavelló català a Venècia?

PA: El que pretén el Pavelló és parlar d'una cosa que passa a Catalunya, que no és diferent del que passa a d'altres parts del món –i que tampoc no és gaire diferent del què ha passat i passarà– i que denota l'estrany poder d'unes imatges que objectivament tenen un interès delimitat. En el fons, el que exposarem són unes obres que estèticament o artística son limitades, i que, per tant, haurien de passar completament desapercebudes.

EP: I que, no obstant, tenen un poder tan gran que hi ha gent que pot passar moltes hores per destruir-les.

PA: És un poder que va més enllà d'allò que són en realitat. Volem, simplement, parlar d'aquest fenomen.

EP: Com ho materialitzaran perquè el concepte arribi a la gent?

PA: A través de documentació sobre les peces: es documenten algunes de les etapes i vides d'aquestes estàtues. I, finalment, com que el pavelló ha de ser amb obra de nova realització, també hi ha una publicació –un llibre d'artista del qual en farem un centenar d'exemplars– on hi veurem interpretacions o lectures d'aquests fets, realitzades per sis artistes de primer nivell. Entre ells Francesc Torres o Perejaume.

EP: El projecte també inclou una performance de l'actor Marcel Borràs.

PA: Serà un passa-carrers al voltant del pavelló que inclourà, a més, un objecte situat a dins mateix del pavelló, una màquina expenedora d'objectes per honorar o destruir estàtues. També hi haurà un migmetratge d'Albert García-Alzórriz, gravat en part al magatzem del centre de manteniment que l'Ajuntament de Barcelona té a la Via Favència. El pavelló és com haver agafat el magatzem i traspassar-lo a Venècia.

EP: Deu ser molt estrany, passejar-se per aquest magatzem.

PA: Sí, és com una galeria dels horrors. És molt allargat, amb dues naus. Allà hi ha el Monument als Caiguts de Josep Clarà, rodejat d'estàtues decapitades, de cérvols.

EP: Està content de com quedarà plasmada la seva idea a Venècia?

PA: Sí, molt. Només em faltaria una mica més de pressupost per poder posar dues peces més [riu]. Al final, hi desplaçarem el Pas de Setmana Santa del Sant Enterrament del gremi dels Marejants de Tarragona –que anirà directament de la processó a Venècia–, el Monument a Lluís Companys del Passeig de Sant Joan –que traurem de la via pública per portar-lo al pavelló–, el Record d'un malson de Joan Brossa i el Monument als Caiguts de Genaro Iglesias. Hem fet un treball documental molt exhaustiu i en diferents arxius.

EP: Imagino que el muntatge i l'exposició de les peces al Pavelló serà una part fonamental del projecte.

PA: El propi muntatge del arquitecte Tiziano Schürch és una lectura del tema que aborda: la façana del pavelló és recoberta i, de lluny, semblarà que hagi desaparegut l'edifici. I les peces estaran al costat de les caixes amb què han vingut, amb una zona de documentació molt semblant al que seria una biblioteca. És molt poc espectacular.

EP: Una aposta per la contenció, però amb un discurs contundent.

PA: El que s'intenta és que sigui de perfil baix i que la gent pugui llegir la documentació, mirar els vídeos i tenir una visita relaxada. Tan relaxada com pot ser durant els mesos de juliol i agost a Venècia i en un pavelló no climatitzat.

Article d'Esteve Plantada. @eplantada

Entrevista a Tocho

https://www.llull.cat/catala/actualitat/actualitat_noticies_detall.cfm?id=36762&url=les-estatues-no-son-essers-inerts-produeixen-passio-en-o-altre-sentit.html

Producción: Institut Ramón Llull
Dirección: Tocho
Documentación: Dolors Magallón y Tocho
Diseño montaje expositivo y fachada: Tiziano Schürch
Diseño gráfico: pfp disseny (Quim Pintó y Montse Fabregat)
Edición: Tenov (Llorenç Bonet y Joana Teixidor)
Textos: David Bestué, Lúa Coderch Lola Lasurt, Daniela Ortiz, Perejaume, Frances Torres, Tocho
"Performance" y máquina: Marcel Borrás (dirección), Marta Aguilar (actriz), Anabel Labrador
Videoinstalación: Albert García Alzórriz, Gabriel Ventura (guión)
Videos: Kerman Arranz, Joan Borrell, Albert García Alzórriz, Tocho
Coordinación construcción y transporte montaje: Favio Monza
Coordinación general: Olga Díaz y Eva Soria
Promoción: Yolanda Jiménez

Prestadores: Agrupació de Setmana Santa de Tarragona (Gremi dels Maretjants), Ajuntament de Balaguer, Ajuntament de Barcelona, Ajuntament de Sant Adriá de Besòs, Arxiu Municipal de Barcelona, Arxiu Municipal de Tossa de Mar, Arxiu del Port de Tarragona, El País, El Periódico de Cataluña, La Vanguardia, Museu d´Història de la Ciutat de Barcelona. Museu de la Història de l´Immigració a Catalunya (Sant Adriá del Besòs), Museo de la Noguera (Balaguer), Ma. Carmen Planas, Julia Schulz, y coleccionistas anónimos

JEAN-DANIEL POLLET (1936-2004): L´ORDRE (1973)

Duro y veraz documental sobre la exclusión.
Sobre este deslumbrante, irritante, enigmático, fascinante y lúcido cineasta, poco conocido, véase por ejemplo, este enlace

Rumor

Murió asesinado. Había cometido demasiados crímenes (¿cuántos son "demasiados"?).
Previamente se le había acusado de haber ordenado la ejecución de su madre con quien había practicado incesto, al igual que con su hermana. Se rumoreaba que había eliminado a los cristianos tras haberles acusado de un incendio devastador de la capital, o "se decía" que  habría mandado el incendio para disponer de suficientes terrenos para erigirse un palacio descomunal.
Circulaban toda clase de rumores sobre su figura y sus acciones. Nadie quiso recordar que el incendio fue causado por la pésima construcción de las casas de madera, tan juntas, en callejuelas tan estrechas que un simple brasero podía devastar un barrio -tras lo cual creó el primer cuerpo de bomberos de la historia. Que hubiera tenido a un filósofo de preceptor, cuyos consejos siguió hasta casi el final de su vida, tampoco fue tenido en cuenta.
Tenía gustos "extranjeros", "extraños", orientales; estaba fascinado por Grecia. Se burlaba de la moral estrecha republícana, atenta al qué dirán. Adoraba al sol y no a los espíritus del lugar. No casaba con las creencias de la época.
La Roma de Nerón no nos cae demasiado lejos. Los rumores hoy no circulan solo de boca en boca. Nos olvidamos que red, que implica conexiones en todas las direcciones, de las que nada escapa, es un arma, una cárcel, para prender desde luego a quien se queda prendado, prendido. Una red neutraliza, inmoviliza, elimina fácilmente a quíen se le ha tendido una red, una trampa. Las redes tienen la misma función que los rumores: son un vehículo de propagación de verdades y mentiras no filtradas. Solo cuenta la velocidad de circulación. No hay pausa ni reflexión. Socavar reputaciones -cuando las personas a las que se quiere hundir no han cometido delito alguno.
Ayer, como ocurre centeneras de veces al día en cualquier país, se procedió a retirar una obra de arte de donde se exponía, prestada a una muestra temporal. En su lugar una cartela indicaría dónde ha sido transportada la obra, por qué motivos, y por cuánto tiempo. Al concluir la exposición, la obra se devolverá al lugar de donde procedía. Dicha operación de préstamo conlleva la firma de acuerdos, permisos de aduanas, seguros y el cumplimiento de requisitos que salvaguarden la integridad de la obra, transportada por tierra o aire en cajas fabricadas para la ocasión, adaptadas a la obra,y vehículos especiales, a veces acompañados de guardas, que se suele restaurar y que, desde luego, se estudia cuando la devolución para asegurar su buena conservación y que no haya sufrido daños durante la manipulación y el transporte. Son operaciones habituales, bien establecidas, que siguen unas pautas o "protocolos" establecidos y reconocidos.
Sin embargo, tales ausencias temporales de obras pueden ser la ocasión perfecta para que adversarios políticos, que sabiendo cuáles son las reglas y leyes que regulan los préstamos nacionales e internacionales, propaguen rumores sobre las verdaderas -y necesariamente malignas, ocultas, inconfesables- intenciones de los mandatarios que han autorizado el préstamo.
Y nosotros, crédulos y ciegos, haciendo oídos sordos a lo verosímil,  no nos damos cuenta de la manipulación. El rumor, sabiendo la falsedad de lo que comunica, ha sido siempre un arma de destrucción masiva -tan bien retratado, por ejemplo, por Thackaray en la Feria de las vanidades.  Aún hoy, Helena de Troya encarna a la mujer adúltera, cuya falta habría desencadenado una guerra "mundial", cuando, en verdad, ni siquiera fue secuestrada por su aparente raptor, sino entregada por los dioses a un pobre hombre, víctima de los tejemanejes divinos, demasiado perversos o humanos, para poder ser divulgados. Era mucho mejor convertir a Helena en un chivo expiatorio.

"Na na
Na na na na 
Na na na na na na na na
Rumore
Rumore

Na na 
Na na na na 
Na na na na 
Non mi sento sicura 

Sicura",

cantaba la gran Rafaella Carrá.  

Ritmo y "Swing" (Ritmo y Cadencia, según Barthes)

"Una distinción: el ritmo no es el rhutmos (palabra griega que se traduce, más que por ritmo, por cadencia). El rhutmos debe protegerse. Es un ritmo ágil, disponible, móvil; una forma pasajera, que aún es una forma. En la música, el ritmo metronómico se opone al rhutmos, que se puede definir como el "swing". El ritmo no es cualitativamente musical.  Rhutmos: es el ritmo que admite un más y un menos, una imperfección, un suplemento, una falta, un sujeto creador: es lo que no cabe en una estructura, o que solo entraría forzado. El rhutmos o swing es un ritmo con una ligera precipitación." (R. Barthes: Cómo vivir juntos)

Quizá podríamos decir que la arquitectura griega tiene swing (cada columna, con una modulación variable pero apenas perceptible, vibre de un modo propio y único), la romana, ritmo (la columna, seriada, indiferente al lugar que ocupa en el edificio que ciñe); una oposición semejante quizá se habría dado entre la arquitectura mesopotámica y la egipcia; o entre el racionalismo y el estilo internacional; entre la piedra y el hormigón.

Cadena Ser, programa Soroll: Perder la cabeza (Ídolos) Pabellón catalán en la Bienal de Arte de Venecia, 2019

https://play.cadenaser.com/audio/370RD010000001484674/

ELLIOTT CARTER (1908-2012): MORE´S UTOPIA (THREE ILLUSIONS FOR AN ORCHESTRA, 2004)

Sobre este compositor norteamericano, véase su página web