"Les estàtues no són éssers inerts, produeixen
passió en un o altre sentit"
LITERATURA. VENÈCIA, 12/04/2019
EP: Quin
és l'origen de "Perdre el cap (Ídols)"?
PA: En realitat, el projecte respon a una
classe que acostumo a donar a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de
Barcelona, com a part d'un tema que vaig començar a treballar als 90, en el
moment en què publico Imagen de lo invisible (1990, finalista
del premi Anagrama d'assaig). La part central del llibre està dedicada a la
defensa de la imatge, al tema de la iconoclàstia, que a l'Estat espanyol ningú
no s'ha preocupat de tractar gaire. En realitat, el pavelló és aquest
llibre, que ja té uns 30 anys, amb tot l'afegit d'allò que explico a la classe.
EP: A
tot això se li deuria afegir l'impacte de veure, in situ, la devastació que va
patir Palmira a mans dels combatents d'Estat Islàmic.
PA: La proposta parteix de diverses
experiències, no només d'aquesta. Evidentment, té molt de pes tot el que ha
ocorregut a Palmira, on vaig ser per darrera vegada el novembre de 2010,
després de començar a fer expedicions anuals a Síria des del 2007. A banda
d'aquests viatges, em va cridar molt l'atenció veure l'estàtua decapitada de
Saddam Hussein en un viatge a Iraq l'any 2009.
EP: Què li va passar?
PA: El cap estava separat del cos, me'l van
oferir i no vaig ser capaç de tocar-lo, em va fer molta impressió. També em va
impactar molt tot el que ha passat a Mosul, amb el jaciment just al costat de
la ciutat. Des del 2012, la missió que era a Síria ara és allà i una part de
l'equip que del pavelló que hi haurà a Venècia som d'aquella missió, que
excavava un palau assiri.
EP: Tots aquests fets configuren el marc on es
mou "Perdre el cap (Ídols)"
PA: Últimament, hi hagut els fets de Palmira i
Mosul. Abans, tot el que havia passat a l'Afganistan. Hi ha la imatge que això
és propi de cultures extremistes i de fanàtics religiosos. Però aquí, a casa
nostra, a Europa i als Estats Units també destrueixen escultures. Sense anar
més lluny, l'altre dia van cremar una escultura de Macron. O aquí, que vam
destruir l'estàtua de Franco durant l'exposició al Born, tan comentada.
EP: No ens diferenciem gaire dels
"bàrbars", pel que es veu.
PA: A
tot el món civilitzat passen fets d'aquesta naturalesa, i en ple segle XXI, són
fets molt semblants als que passen als països "bàrbars", o molt
semblants als dels períodes de final de l'antiguitat, quan el cristianisme
destruïa imatges clàssiques.
EP: Tan poc hem avançat, des de llavors?
PA: Amb l'exposició vull mostrar que aquest
fenomen, que ha passat al llarg de la història i que encara passa a països
suposadament extremismes, en realitat passa a tot arreu. I que és una mostra
del poder que tenen les imatges: et mouen a decapitar-les, a treure-li els ulls
o cobrir-les de flors i d'espelmes. Objectivament, però, les estàtues no són
més que pedres o blocs de bronze o ferro. És material conformat, i punt.
EP: Objectes inerts, en principi.
PA: Sí, objectes que, en la majoria dels
casos, passen totalment inadvertits, tot i ser efígies o conjunts escultòrics
que són a l'espai públic i que, en bona lògica, haurien de ser vistes per molta
gent. Es miren, però criden poc l'atenció. Sabem que l'obra mestra de Verrocchio
està situada en una plaça pública a Venècia? Es passa per davant i gairebé
ningú la mira!
EP: Obres mestres que passen completament
desapercebudes. Amb tot, sí que n'hi ha algunes que criden, i molt, l'atenció.
PA: I passa pels motius que sigui, per com es
representa o pel què representen. Això vol dir que tenen un poder. Que hi hagi
gent que les destrueixi o les cobreixi de flors demostren que l'estàtua té un
poder. A Arco (Madrid), fa dos anys, hi havia una obra de Franco que ningú no
va destruir. En canvi, l'obra de Viladomat, al del Born, sí, va ser motiu
constant de polèmica i d'accions per danyar-la. No és pel personatge, en aquest
cas. És per com es representa. I si parlem de la forma, de la manera com es
representa, ja estem parlant d'una peculiar manera de percebre la realitat.
EP: O, per exemple, que no sigui el mateix
veure una persona a peu o a cavall.
PA: És cert que el tema –però no només el
tema– i la manera com se'ns presenta determinen la nostra reacció davant les
imatges. Per tant, les estàtues no són éssers inerts. Són entitats que et
motiven, que produeixen una passió en un sentit o en un altre. Hi ha gent que
cada setmana fa cua per petonejar la Moreneta. És evident que la Verge de
Montserrat no és només un objecte, hi ha alguna cosa més.
EP: Vostè també ha viscut aquesta experiència,
amb l'estàtua de Saddam Hussein.
PA: No vaig poder-ne agafar el cap! I això em
fa pensar que aquestes reaccions extremes són normals. És totalment
justificable que passin. D'altra banda, si considerem que les obres són
entitats amb vida, també hi ha un moment en què han de néixer i en què han de
morir.
EP: Tot això es veurà al Pavelló català a
Venècia?
PA: El que pretén el Pavelló és parlar d'una
cosa que passa a Catalunya, que no és diferent del que passa a d'altres parts
del món –i que tampoc no és gaire diferent del què ha passat i passarà– i que
denota l'estrany poder d'unes imatges que objectivament tenen un interès
delimitat. En el fons, el que exposarem són unes obres que estèticament o
artística son limitades, i que, per tant, haurien de passar completament
desapercebudes.
EP: I que, no obstant, tenen un poder tan gran
que hi ha gent que pot passar moltes hores per destruir-les.
PA: És un poder que va més enllà d'allò que
són en realitat. Volem, simplement, parlar d'aquest fenomen.
EP: Com ho materialitzaran perquè el concepte
arribi a la gent?
PA: A través de documentació sobre les peces:
es documenten algunes de les etapes i vides d'aquestes estàtues. I, finalment,
com que el pavelló ha de ser amb obra de nova realització, també hi ha una
publicació –un llibre d'artista del qual en farem un centenar d'exemplars– on
hi veurem interpretacions o lectures d'aquests fets, realitzades per sis
artistes de primer nivell. Entre ells Francesc Torres o Perejaume.
EP: El projecte també inclou una performance
de l'actor Marcel Borràs.
PA: Serà un passa-carrers al voltant del
pavelló que inclourà, a més, un objecte situat a dins mateix del pavelló, una
màquina expenedora d'objectes per honorar o destruir estàtues. També hi haurà
un migmetratge d'Albert García-Alzórriz, gravat en part al magatzem del centre
de manteniment que l'Ajuntament de Barcelona té a la Via Favència. El pavelló
és com haver agafat el magatzem i traspassar-lo a Venècia.
EP: Deu ser molt estrany, passejar-se per
aquest magatzem.
PA: Sí, és com una galeria dels horrors. És molt allargat, amb dues naus. Allà hi ha el Monument als Caiguts de Josep Clarà, rodejat d'estàtues
decapitades, de cérvols.
EP: Està content de com quedarà plasmada la
seva idea a Venècia?
PA: Sí, molt. Només em faltaria una mica més
de pressupost per poder posar dues peces més [riu]. Al final, hi desplaçarem el
Pas de Setmana Santa del Sant Enterrament del gremi dels Marejants de Tarragona
–que anirà directament de la processó a Venècia–, el Monument a Lluís
Companys del Passeig de Sant Joan –que traurem de la via pública per
portar-lo al pavelló–, el Record d'un malson de Joan Brossa i
el Monument als Caiguts de Genaro Iglesias. Hem fet un treball
documental molt exhaustiu i en diferents arxius.
EP: Imagino que el muntatge i l'exposició de
les peces al Pavelló serà una part fonamental del projecte.
PA: El propi muntatge del arquitecte Tiziano Schürch és una lectura del tema
que aborda: la façana del pavelló és recoberta i, de lluny, semblarà que hagi
desaparegut l'edifici. I les peces estaran al costat de les caixes amb què han
vingut, amb una zona de documentació molt semblant al que seria una biblioteca.
És molt poc espectacular.
EP: Una aposta per la contenció, però amb un
discurs contundent.
PA: El que s'intenta és que sigui de perfil
baix i que la gent pugui llegir la documentació, mirar els vídeos i tenir una
visita relaxada. Tan relaxada com pot ser durant els mesos de juliol i agost a
Venècia i en un pavelló no climatitzat.
Article d'Esteve Plantada. @eplantada
Producción: Institut Ramón Llull
Dirección: Tocho
Documentación: Dolors Magallón y Tocho
Diseño montaje expositivo y fachada: Tiziano Schürch
Diseño gráfico: pfp disseny (Quim Pintó y Montse Fabregat)
Edición: Tenov (Llorenç Bonet y Joana Teixidor)
Textos: David Bestué, Lúa Coderch Lola Lasurt, Daniela Ortiz, Perejaume, Frances Torres, Tocho
"Performance" y máquina: Marcel Borrás (dirección), Marta Aguilar (actriz), Anabel Labrador
Videoinstalación: Albert García Alzórriz, Gabriel Ventura (guión)
Videos: Kerman Arranz, Joan Borrell, Albert García Alzórriz, Tocho
Coordinación construcción y transporte montaje: Favio Monza
Coordinación general: Olga Díaz y Eva Soria
Promoción: Yolanda Jiménez
Prestadores: Agrupació de Setmana Santa de Tarragona (Gremi dels Maretjants), Ajuntament de Balaguer, Ajuntament de Barcelona, Ajuntament de Sant Adriá de Besòs, Arxiu Municipal de Barcelona, Arxiu Municipal de Tossa de Mar, Arxiu del Port de Tarragona, El País, El Periódico de Cataluña, La Vanguardia, Museu d´Història de la Ciutat de Barcelona. Museu de la Història de l´Immigració a Catalunya (Sant Adriá del Besòs), Museo de la Noguera (Balaguer), Ma. Carmen Planas, Julia Schulz, y coleccionistas anónimos
