Video: Quim Pintó y Montse Fabregat (pfp disseny)
Fotos: Tocho, 2018-2019, Depósito municipal de la Via Favencia, Barcelona
Agradecimientos a Carmen Hosta y a Aureli Santos (Ayuntamiento de Barcelona), sin los que este proyecto no habría sido posible
¿Alguno de nosotros ha podido o podría borrar para siempre o romper las fotografías de amigos íntimos o familiares cercanos recientemente fallecidos?
Ésa es precisamente la pregunta que plantea y a la que intenta responder la exposición del pabellón catalán de la próxima Bienal de Arte de Venecia (mayo-noviembre de 2019)
TEXTO INTRODUCTORIO DE LA MUESTRA
PERDER LA CABEZA….
“Para
destruir un ídolo, se debe moler y echar el polvo al mar. No se debe lanzarlo
al viento porque podría fertilizar la tierra. Nada prohibido debe quedar en las
manos (Lo Yidbak
b'Yadcha Me'umah Min ha'Cherem). Hasta los fragmentos deben desaparecer.” (Avodaz Zarah –Adoración extralña-, 44)
“ Había una pequeña Virgen que
le gustaba mucho, y de pronto, delante de la
Virgen, se enterneció y empezó a hacer
una especie de oración, y después, sin ninguna clase de intermedio,
escupió a la Virgen y empezó a insultarla.” (Salvador Dalí sobre Luis Buñuel,
1969)
Lejos de la reflexiva actitud ante las imágenes que se
debería de tener, según la teoría del arte occidental, heredera del Siglo de
las Luces -guardando las formas, manteniendo las distancias, desde este lado
del espejo-, ayer como hoy, las estatuas naturalistas, expuestas al público,
suscitan reacciones apasionadas, que van del acercamiento al rechazo, de las
caricias a la mutilación. Las estatuas se “exponen” a provocar enconados movimientos,
se arriesgan a mostrarse, a revelar su cara, al careo, al enfrentamiento;
buscan el encuentro, retan, rozan a los espectadores. Las estatuas organizan y
disuelven comunidades, muestran lo que se quiere ver –y no puede verse si nos
es por la mediación de la imagen-, y lo que se rechaza. Las imágenes son seres
vivos que no dejan a nadie indiferente.
Los retos, los riesgos que la manifestación de las estatuas
acarrea se dan en todas las épocas y culturas. Son testimonios adorados o
molestos. Ponen en juego su vida y la vida de quienes viven pendientes de
aquéllas. La buena o mala fortuna de un individuo o de una colectividad depende
del buen o del mal de ojo de la imagen.
Una comunidad como Cataluña no escapa a esas reacciones
humanas ante la presencia de imágenes. Se hace cola para adorarlas, o se las
ciega, se las decapita. Pero la cabeza que pierden también simboliza la cabeza
que perdemos, una pérdida que es una ganancia, pues es la prueba que la imagen
ha logrado su objetivo: sacarnos de nuestras casillas, despertarnos y
enfrentarnos a nuestros temores y a nuestras esperanzas. Devolvernos a una vida
plena y contradictoria. Una estatua adorada o destruida es una estatua colmada,
que ha alcanzado el fin.
La exposición presenta la biografía de una quincena de
estatuas públicas que, en los últimos años, durante y años después de la
dictadura, han suscitado reacciones apasionadas, viscerales o extáticas, y
expone algunas cuya vida más las ha marcado, junto con interpretaciones
contemporáneas, desde diversos géneros artísticos, del fervor, del dolor o el
temor con el que las afrontamos. Los propios visitantes podrán confrontarse con
ellas, dentro y fuera del pabellón, o podrán “ver” como algunas se les
acercan…Cuidado con las estatuas.
“… invadieron la Grecia sin perdonar del saqueo las estatuas
de los dioses, ni del incendio los templos. ¡Los altares, suprimidos; las
estelas de los dioses, arrancadas de raíz de sus bases, por el suelo en
confusión, arrojadas! Por el daño que han causado digno castigo sufrieron, y
aún habrán de sufrir más, que el cimiento de sus penas acaba de ser echado, y
se encuentra aún en la infancia. Que tal será el amasijo de sangre y degüello
que sufrirán…” (Esquilo: Los Persas)
“Lasciate ogni speranza o
voi che entrate"
(Dante Alighieri: “Inferno”, III, La
Commedia)
Segunda versión:
“…ces images nous
ignorent; elles sont d´un autre monde…”
(Chris Maker: …Et les statues meurent aussi)
“... à peine entassés
les uns sur les autres, ces morceaux de matière informe arrachés à la matière
iront reprendre tout doucement leur lente dérivation à travers le règne minéral
qui pas un instant n´a cessé d´être le leur”
(Jean-Daniel Pollet: Bassae)
Si el barro que somos retorna al barro, la piedra que son
las estatuas también pide volver a su condición originaria. La estatua es un
artificio: tallada, moldeada o fundida,
materia violentada. La estatua es un cuerpo extraño. No somos de piedra: su
aparición desencadena reacciones apasionadas en el seno de las comunidades
que, como un tótem, ha estructurado y centrado.
Se las adora o se las decapita, se las necesita o se las oculta. Son espejos
que desvelan nuestros prejuicios y nuestras inseguridades. La estatua nos saca
de nuestras casillas. Nos descoloca. Reaccionamos a la desesperada. La estatua
nos domina y nos reta. Se nos encara. Somos marionetas que maneja. Pero su
ruina no es un final sino un principio. La piedra se desprende de la forma que
la enjaula, lista para ser nuevamente manipulada. Atada al ciclo eterno de
creaciones y destrucciones.
Perder la cabeza
(Ídolos) es una muestra que documenta la compleja vida de estatuas, que
algunos artistas, hoy, recrean y sobre las que reflexionan. Ante las estatuas,
nuestros ídolos, perdemos las formas –y las desfiguramos–, para que no nos
miren más, para no vernos más reflejados en sus ojos).
De: Kerman Arranz, Pedro Azara, Llorenç Bonet, Marcel Borràs, Joan Borrell,
Olga Díaz, Montse Fabregat, Albert García Alzórriz, Anabel Labrador, Dolors
Magallón, Favio Monza, Quim Pintó, Tiziano Schürch, Eva Soria, Joana Teixidor
DOCUMENTO DE PRENSA
Presentació de Catalonia
In Venice_To Lose Your Head (Idols), Evento Collaterale della 58.
Esposizione Internazionale d’Arte La Biennale di Venezia
A l’exposició, situada als
Cantieri Navali de l’Illa de San Pietro de Venècia, es mostren exemples
escultòrics que il·lustren i contextualitzen el fenomen de l'adoració i la
destrucció de les estàtues, a Catalunya i arreu del món. Amb una performance de
Marcel Borràs, un arxiu, vídeos, fotografies, i un llibre d’artista, Catalonia
In Venice—To Lose Your Head (Idols) investiga la qüestió de la
teoria de la recepció de l’art.
A més, sovint aquestes estàtues
són decapitades, perden el seu cap. En la seva eufòria i desig de canvi i també
amb la intenció d'humiliar l'enemic o el règim que es vol substituir, els
destructors també perden el cap. Igualment, també succeeix el mateix, però a
l'inrevés, quan adorem apassionadament una estàtua o un monument que representa
un personatge històric o un déu, tant com si l'objecte fos el mateix subjecte
de l'adoració. La iconoclàstia i la iconodulia són tan actuals i estan tan
vives com en les cultures mil·lenàries. Catalonia In Venice—To Lose
Your Head (Idols) és una exposició que documenta la complexa vida de
les estàtues, que alguns artistes avui en dia recreen i sobre les què
reflexionen.
En paraules de Pedro Azara, “la
destrucció i adoració d'imatges és un fenomen universal” i sovint és molt
difícil “mantenir el cap fred” perquè és molt possible que “la imatge sigui
capaç d'imposar-se sobre nosaltres i davant d'això la primera reacció és que
perdem el cap”. És com si les estàtues tinguessin vida pròpia, al marge de
l'objecte més o menys artístic. “Les estàtues són cossos artificials. Com
éssers estranys aixequen passions, desitjos i pors. Les estàtues ens dominen.
Ens exposen al que no sempre volem veure. Se les implora o se les decapita.
Desesperats davant el seu desdeny, o agraïts davant un inesperat desvetllament,
reaccionem, donant les gràcies o un cop de gràcia”, afegeix el comissari de
l'exposició.
EL PROJECTE EXPOSITIU
Catalonia In Venice—To Lose Your
Head (Idols) consta de quatre pilars:
1. La performance Ella se
apropia en presente, de Marcel Borràs, en la qual un
grup d'una vintena de persones assisteix a una visita guiada pels carrers de
l'illa de San Pietro di Castello amb cinc parades on l'espectador s’enfronta
amb algunes de les imatges que composen el corpus escultòric i teòric de
l'exposició. La quietista Marta Aguilar interpretarà algunes d’aquestes escultures Durant
la visita el comissari Pedro Azara i l'artista Marcel Borràs contextualitzen
cadascuna de les peces recreades. El visitant és convidat a recrear actes
d'adoració i destrucció de les peces en el cos de l'actriu, amb materials (ous,
pintures, piruletes, banderes, espelmes, esprais de pintura, rams de flors...)
que haurà adquirit en una màquina expenedora d’objectes per adorar o destruir
estàtues, l’escultura interactiva E.Y.M.(una refotuda máquina
expenedora)present a l'exposició.
2. L’audiovisual
ULLS/ULLS/ULLS/ULLS, d'Albert García-Alzórriz, rodat en un magatzem on es
conserven fragments d'estàtues derrocades. La peça explora, mitjançant el
llenguatge audiovisual, l’ambivalència de la imatge, la matèria i la
subjectivitat.
3. Un llibre d'artista publicat
per l'editorial Tenov, que inclou diverses reflexions sobre el tema de
l’exposició en forma de textos i obres. Hi participen David Bestué, Perejaume,
Francesc Torres, Lúa Coderch, Lola Lasurt i Daniela Ortiz. A més , el
llibre documenta els monuments catalans que visitaran Venècia, acompanyats de
les intervencions que hi fan el cineasta Albert Garcia-Alzórriz amb el poeta
Gabriel Ventura, el dramaturg Marcel Borràs i l’arquitecte Tiziano Schürch.
4. Exposició de 4
monuments originals, exemples escenogràfics d'estàtues públiques a
Catalunya que en els últims anys han suscitat reaccions apassionades, sigui
perquè són adorades o perquè han patit danys i retirades de l'espai públic.
Aquestes obres són: Pas de Setmana Santa del Sant Enterrament (1942-1944),
de Salvador Martorell, procedent del Gremi de Marejants de Tarragona; Monument
als caiguts (1963), de Genaro Iglesias, actualment al dipòsit
municipal de l'Ajuntament de Balaguer; Record d'un malson (1991),
de Joan Brossa, actualment en exposició permanent al Museu de la Història de la
Immigració a Catalunya; i el Monument a Lluís Companys (1998),
de Francisco López, actualment al Passeig de Sant Joan de Barcelona.
En la mostra es documenten 15
escultures més, adorades, vandalitzades i retirades a tot Catalunya.
L’INSTITUT RAMON LLULL
L’Institut Ramon Llull produeix i
organitza la participació de Catalunya als Eventi Collaterali de la Biennal
d’Art de Venècia des de l’any 2009. L’Institut Ramon Llull és un consorci que
es dedica a promoure la llengua i la cultura catalana al món.
Per escollir el projecte Catalonia
In Venice—To Lose Your Head (Idols), l'IRL va nomenar un comitè
d'experts presidit per l'artista Dora García, i que va tenir com a vocals a
João Fernandes, subdirector del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía;
Carles Guerra, director de la Fundació Tàpies i Cèlia del Diego, crítica d'art
i directora del centre d'Art La Panera.
Aquesta serà la sisena vegada que
l’IRL presenta Catalunya a la Biennal d’Art de Venècia, que tindrà lloc de l’11
de maig al 24 de novembre de 2019 i comptarà amb Ralph Rugoff com a director
artístic.
No hay comentarios:
Publicar un comentario