jueves, 18 de febrero de 2016

Poesía y miseria (poesía misérrima)

"Mare nostra que esteu en el zel
sigui santificat el vostre cony
l’epidural, la llevadora,
vingui a nosaltres el vostre crit
el vostre amor, la vostra força.
Faci’s la vostra voluntat al nostre úter
sobre la terra.
El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.
I no permeteu que els fills de puta
avortin l’amor, facin la guerra,
ans deslliureu-nos d’ells
pels segles dels segles,
Vagina".

(Dolors Miquel: Mare Nostra)


¿Escándalo? ¿Ofensa?

Sí: estético.
La poesía mediocre enrarece el aire, y todo se vuelve indiferente: marca los criterios con los que juzgar el mundo. ¿Se puede manifestar indignación por la corrupción o la miseria, si se acepta -y se "bendice"- arte pésimo, arte que da la medida del mundo? 
El arte obvio no muestra nada. ¡Para qué entonces el arte?

Premio Ciudad de Barcelona.

2 comentarios:

  1. Exacto, no se trata tanto de una ofensa, como de vergüenza ajena. Por el ridículo creativo y la estúpida pretensión de pensar que algo así pueda provocar algo más que risa conmiserativa.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. El cineasta Albert Serra se yactaba hace poco que aun se podía ser original, como si eso fuera una virtud....

      Eliminar