“ Camino i cruix el prat,
d’un pas sec i silenciós,del pols d’haver nevat.
El baf del fred entela,
les cares del ramat,
que esguarden brins de palla,
llunyans rere el tancat.
A casa et veig
ficant la pilota al brou,
i algun tros de gallina,
reig.
Netejant-me les galtes d’infant,
quan tu passaves encara endavant,
atiant amb les pinces el foc,
ja portant al braçat,
la meua canalla,
caminant a la vora quan jo,
amb passes curtes,
entrava al bosc.
I al bosc,
estàs de vegades,
en un mutisme fosc.
En unes mans calentes,
que agafen les meves.
Amb un vel verd, al meu voltant,
però callada.
I al bosc de tant en tant,
anem plegades,
igual que les bèsties,
buscant.
I avui portes un vel blanc.
Sortirem a veure les ribes,
de rius, llacs i d’estanys,
florides de puntes de gel,
llises i dures com miralls,
i que son les puntes del vel,
de núvia que en fa tres anys que et vas posant.
I anirem amb els infants,
per si albirem l’altre costat,
Les petjades de guineu,
el batec d’algun nou nat,
d’animals sota la neu,
corbs i gralles retallats,
les gotetes de sang
de placenta o d’algú que han caçat,
La llodriguera de dormir a l’hivern,
Entre rastres de passos ferms,
el teu pas silent,
al nostre costat.”
Como cada navidad, la arquitecta y novelista catalana Inés Vidal regala un poema que me atrevo a divulgar. No tiene título. El que aparece en la cabecera sigue lo que se hacía en Mesopotamia: el primer verso constituye el título.
De nuevo, agradecimientos por este hermoso poema.
No hay comentarios:
Publicar un comentario